Saltar a continguts

Ass. Triangle Blau

Navegació

Menú principal

Notícies diverses

16/03/2012
Mor l'escriptora Teresa Pàmies
Retrat Ampliar imatge

L'última veu de l'exili se'n va / Eva Vàzquez
El Punt / Avui (14/03/12)

Qui és Teresa Pàmies? Potser hi ha gent a hores d'ara que no en sap més que el posat segur, segons com encara una mica desafiant, amb què apareix a les últimes fotografies seves que es van publicar, amb noranta anys fets, la mirada franca, directa a càmera, i un somriure lleu d'invitació i complicitat. “Una dona de caràcter”, en diríem per emmarcar-la dins una imatge assimilable; “una lluitadora nata”, hi afegirien els pocs supervivents que la van conèixer durant la seva precoç militància al PSUC, quan tot just tenia 17 anys i ja arengava els milicians en un míting multitudinari a la plaça Monumental de l'any 1937. “Una altra exiliada”, en diria la gent que només ha viscut guerres televisades i no saben res dels ferits i mutilats que, quasi despullats tot i el fred d'aquell 26 de gener de 1939, Teresa Pàmies va veure sortir en tropell de l'hospital de Vallcarca demanant sisplau que no els abandonessin, mentre la resta de la població (també ella) fugia cap a la frontera sense mirar enrere, una escena que no oblidaria per anys que passessin i per la qual escriuria, a Quan érem capitans (1974), que els republicans que van sortir de Barcelona aquell dia (també ella) s'haurien de sentir sempre avergonyits. Era, en fi, la dona de l'històric dirigent comunista Gregorio López Raimundo, i la mare de l'escriptor Sergi Pàmies, constataran els que s'acontenten amb les dades del registre civil, especialment quan el difunt és una dona i no se li pressuposa mai la soledat.

Però i l'escriptora, on era? Sempre al darrere o al costat, esperant, atenta, pacient: als deu anys, mentre repartia pels carrers del Balaguer natal exemplars de La Batalla, la revista del Bloc Obrer i Camperol en què col•laborava el seu pare, Tomàs Pàmies; als setze, quan va fundar amb les seves companyes socialistes l'Aliança Nacional de la Dona Jove, encara que el feminisme, això que se'n diu una clara consciència de gènere, seria un descobriment força més tardà, confessaria ja de gran; als vint, quan va passar la ratlla amb el pare al final de la guerra, sabent que no tornaria a veure mai més ni la mare ni els germans, per anar a raure a un camp de concentració i a la presó de Fresnes durant un temps, perquè havia sortit, distreta, sense papers, i mentre treballava a les granges del voltant a canvi del sostre i el pa, pensant què se n'ha fet, d'aquella joventut aguerrida que aixecava barricades amb ella els primers dies de la revolució. Ja era dins d'ella, l'escriptora, quan va travessar l'Atlàntic camí de l'exili transoceànic, rumb a la República Dominicana, a Cuba i a Mèxic, i quan va tornar a Europa, l'any 1947, per establir-se a París i Praga, durant dotze anys llargs, abans no va poder tornar a Catalunya, el 1971, just per recollir el Premi Josep Pla que li havien concedit pel seu primer llibre, la primera emergència d'aquella escriptora que havia estat tant temps amagada.

Testament a Praga, gràcies al qual, tot i estar fitxada, el consolat va accedir a expedir-li un passaport per recollir el premi a Barcelona, és això que se'n diu ara un llibre de vocació tardana, escrit quan Teresa Pàmies ja tenia 50 anys, quatre fills i un marit que només veia de tant en tant, clandestinament i sota un nom fals. Però és el principi de tot, d'una memòria torrencial que anirà prenent forma en més d'una vintena de volums que s'erigeixen en testimonis d'una indiscutible autoritat per entendre la complexitat, la renúncia, la còlera i la tendresa d'una època tan donada als discursos plans.

“Jo no m'he considerat mai una escriptora”, deia en una entrevista amb Vicenç Llorca per a l'Avui, el diari en què va col•laborar des de la seva fundació, poc després de rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el 2001. Sabia que era una condició que molts li negaven, i a ella ja li estava bé: “Jo no aspiro a ser més que una cronista de la meva generació. Però resulta que la meva ha tingut una experiència. I no és igual ser cronista d'aquesta que de la dels senyorets”. Evidentment, no escrivia pas per a tothom; ningú no ho fa. Fins a la mort, ahir, als 93 anys, va fer la crònica dels seus, dels lluitadors, dels vençuts, dels obstinats, dels lleials, dels oblidats. No li va caldre novel•lar gaire res: la vida ja era prou estimulant, i el record, un incentiu prodigiós per fer justícia als morts. Potser per això, fins i tot als retrats dels últims anys, encara somreia, amb el cap alt, la mirada directa i clara.