Saltar a continguts

Ass. Triangle Blau

Navegació

Menú principal

Llibres, revistes i articles

03/06/2009
LA DIÀSPORA REPUBLICANA, EL PRIMER GRAN DESPLAÇAMENT DE L'ERA MODERNA

La permanència de l'exili
D. Sam Abrams / Poeta, assagista i traductor

"Les guerres civils no s'acaben mai", va afirmar categòricament T.S. Eliot en el decurs d'una conferència sobre l'Anglaterra del segle XVII. Eliot sabia per experiència pròpia que les coses anaven així, ja que havia nascut el 1888 a Saint Louis, Missouri, al cap de només 23 anys que una guerra civil devastés completament el sud dels Estats Units, la seva terra natal.

FENT-SE RESSÒ DE LES PARAULES D'ELIOT, també des l'experiència personal, Anna Murià parlava de la permanència de l'exili, una de les conseqüències més greus de la Guerra Civil: "Un exili com el nostre és permanent, fins i tot després del retorn sorgeix sovint amb una especial realitat. Fins i tot l'hereten els fills. El meu fill i d'en Bartra, nascut a Mèxic fa més de cinquanta anys, publicà fa poc un escrit on reconeixia formar part d'un «exili permanent», perquè segons ell els fills dels exiliats no són mai del tot naturals d'un país, són estrangers arreu".

AQUEST ANY COMMEMOREM ELS 70 ANYS de la fi de la Guerra Civil i l'inici de l'exili republicà, l'exili dramàtic de més de 470.000 persones, de les quals es calcula que cap a 200.000 eren catalans, el primer gran desplaçament de l'era moderna, un desplaçament agreujat pel fet que les autoritats franceses només anticipaven l'arribada d'unes 40.000 persones. S'han fet, s'estan fent i es faran tota mena d'activitats a l'entorn de la data que es commemora: conferències, simposis i congressos, concerts, recitals i lectures, exposicions, itineraris en tren i/o a peu ... I al darrere d'aquestes activitats hi trobem la implicació de la societat civil, alguna universitat, algunes entitats, les administracions públiques ...

HE DE DIR QUE PEL MEU GUST aquesta commemoració podia haver estat força més clamorosa i transversal. Me l'havia imaginada com una taca immensa que abastés tots els estaments del món social, polític, educatiu i cultural. I calia que fos així perquè em sembla que no hi ha cap família catalana que no estigui directament tocada per la Guerra Civil i/o l'exili. Estires el fil de la història de qualsevol família del país i tard o d'hora trobes el capítol terrible de les conseqüències dels dos esdeveniments. Ningú d'aquesta societat es pot permetre el luxe de ser indiferent o peresós davant la commemoració. I els vincles amb la situació actual al món em sembla no fan altra cosa que confirmar el que dic.

ÉS MÉS, EL RECORD O LA MEMÒRIA de la Guerra Civil i l'exili està passant per un moment summament delicat i crucial. Estan desapareixent els darrers testimonis importants i ha arribat el moment que la custòdia del record i la memòria passi a les noves generacions, que no van participar directament en els fets. Aquest mateix fenomen també està passant a nivell internacional respecte als supervivents de l'Extermini Jueu i la Segona Guerra Mundial.

EN AQUESTA TRANSMISSIÓ DE LA PERPETUACIÓ de la memòria i el record de la Guerra Civil i l'exili detecto elements molt positius i elements que generen una certa preocupació. Per la banda positiva, la tasca importantíssima del Memorial Democràtic i del Museu Memorial de l'Exili. O el seguiment al llarg de l'any que n'està fent la Institució de les Lletres Catalanes a partir d'actes propis o suport a actes aliens.

O ELS ESFORÇOS MOLT MERITORIS de petites iniciatives arreu del país que es proposen participar en la commemoració, afegint-hi el seu gra de sorra. Per exemple, la Trobada d'Escriptors a l'Aiguabarreig, que munta l'Ajuntament de Seròs, estava dedicada enguany a la memòria de l'exili. La trobada va començar amb una conferència inaugural, emotiva i rigorosa, de Josep M. Solé i Sabaté, i l'ambient que va crear el professor va durar els tres dies de l'encontre. L'actitud de Solé i Sabaté era d'obertura i d'inclusió, amb un pla de feina de documentació i interpretació projectat clarament de cara al futur perquè encara no hem arribat al fons de la qüestió i queda molt per fer.

PER LA BANDA MÉS PREOCUPANT, detecto actituds d'exclusivisme, de tancament, d'aïllament i de relativisme. L'exclusivisme de pensar que un tema de la transcendència de l'exili pertany, com a propietat intel·lectual, a certes persones. L'aïllament d'entossudir-se a no voler relacionar l'exili d'aquí amb el gran discurs de l'exili que s'està generant a nivell internacional. El tancament de creure que després d'aquest any el tema de l'exili queda enllestit. I, el pitjor de tot, el relativisme d'anar reduint l'impacte vital brutal de l'exili llimant a poc a poc les seves arestes naturals. L'exili va ser una experiència bèstia per a tots els que el van patir, i tant me fa si eren gent de mentalitat burgesa o no. Aquestes actituds, totes, estan a la vista a l'exposició Literatures de l'exili. Retorn a Catalunya.

ARA BÉ, AQUESTA COMMEMORACIÓ no ha portat, de moment, la recuperació literària que calia. En el terreny de la literatura és on es veuen encara obertes les ferides de l'exili. La gran literatura de l'exili no té l'atenció crítica i editorial que es mereix. Els escriptors exiliats encara són uns represaliats. ¿Qui pot reconèixer la grandesa poètica d'Agustí Bartra si els 15 poemaris que va publicar estan exhaurits? ¿Qui ha reconegut l'excel·lència real de la vasta obra memorialística d'Artur Bladé i Desumvila? ¿On és l'obra magnífica de Lluís Nicolau d'Olwer? ¿On és el reconeixement explícit de l'esplèndida obra poètica de Joan Sales, aplegada a Viatge d'un moribund? ¿Per què continua absolutament introbable l'obra poètica madura d'Armand Obiols? ¿On és la gran novel·la específicament sobre l'exili català, Aquest serà el principi, d'Anna Murià? ¿Com és que figures de la talla de Ramon Vinyes, Lluís Ferran de Pol, Domènec Guansé o Ramon Xirau no estan, a hores d'ara, plenament integrades en el sistema literari? I un tema a banda són totes les obres testimonials que encara resten inèdites. La tradició literària de la Catalunya moderna va coixa sense aquests autors i obres. Tota aquesta parcel·la del patrimoni cultural del país encara espera el procés d'edició, estudi i autèntica reintegració al sistema literari.

L'EXILI ÉS UN FENOMEN PERMANENT que es perpetua a través de la memòria i el record. I la memòria i el record s'han de cuidar i treballar. No pot ser que ara, que ha arribat el moment de la transmissió a les noves generacions, es devaluï la memòria i el record amb actituds que pretenen simplificar, minimitzar o limitar. Seria incomprensible. És cert que Catalunya està en baixa forma però una traïció a ella mateixa d'aquesta magnitud seria intolerable.


Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 24.
Dimecres, 27 de maig del 2009