Saltar a continguts

Ass. Triangle Blau

Navegació

Menú principal

Activitats realitzades

10/02/2020
9 de febrer de 2020 : Acte en memòria i homenatge a totes les persones que van patir l'exili. Text del Sr. Joan-Carles Corney (Triangle Blau)

Aquest text el va llegir la Sra. Montse Artells de Triangle Blau

Ahir, a la Jonquera i a La Vajol, i avui aquí a Figueres, continuem els actes del Dia Nacional de l’Exili i de la Deportació, que va ser proclamat el 2017 per la Generalitat de Catalunya pels vols del dia 5 de febrer de cada any.

Durant tots aquests anys, des del 2009 que es va inaugurar aquest monument, Triangle Blau ha volgut retre homenatge a totes les persones que van patir l’exili, posant l’accent sobretot als exiliats a causa de la Guerra d’Espanya del 1936. Sense oblidar els exiliats posteriors, del present. Com els refugiats que arriben a les nostres costes mediterrànies.

Enguany posarem també l’accent en la deportació. Per què?

Perquè al llarg d’aquest 2020 es commemoren el 75è aniversari de l’alliberament dels camps d’extermini nazis. El 27 de gener, el d’Auschwitz. El 5 de maig, el de Mauthausen.

Perquè aquest carrer també va ser testimoni del caminar de moltes persones que un cop es van refugiar a França, aquell mig milió de persones de la Retirada, van participar amb fermesa en activitats de la resistència contra el feixisme, i per aquest motiu, moltes d’aquestes persones van ser vigilades, perseguides, capturades i deportades als camps nazis. L’escriptora Montserrat Roig ara fa 43 anys, l’any 1977, publicava la seva irrepetible obra d’investigació  “Els catalans als camps nazis” i va ser per a molta gent un obrir els ulls a una realitat censurada, amagada, ignorada, durant tants i tants anys. Va ser tot un descobriment i una sorpresa. I un impuls a sortir de la clandestinitat els amicals i associacions de deportats que fins llavors vivien sense veu, o amb una veu poc o gens escoltada.

Sí, gràcies a la Montserrat Roig, sabem que als camps nazis de Polònia, d’Àustria, d’Alemanya... hi sofriren i moriren catalans.

Sí, també espanyols, juntament amb conciutadans d’altres nacions europees. Segons els estudis rigorosos d’alguns historiadors, com Benito Bermejo, podem parlar d’uns 10.000 espanyols deportats. Dels quals, 7.000 al camp de concentració de Mauthausen. I només la meitat, van poder sobreviure. Neus Català, afegia a més a més i ens advertia: No us oblideu de les dones deportades! Per això, el 1984, ella mateixa recollí en un llibre el testimoni de 50 dones de la resistència i deportades espanyoles.

Com molt bé saben, aquesta deportació, començà ara fa 80 anys, el 1940, amb el Comboi dels 927 deportats espanyols, que sortí d’Angulema direcció a Mauthausen. El 1940! El primer tren de deportats de la II Guerra Mundial, ara fa 80 anys! Molt abans de les deportacions massives de jueus.

Dit tot això, Triangle Blau vol compartir amb tots vostès, unes preguntes en veu alta. No perquè les contestem de pressa i corrents. Sinó, després a casa, des del silenci, les reflexionem des del fons dels nostres cors.

·       Els actes commemoratius d’aquest mes de gener del 75è aniversari de l’alliberament del camp d’Auschwitz per les tropes soviètiques, realitzats a Jerusalem i al mateix camp, són útils? Serveixen per alguna cosa?

·       Són uns actes que ens poden emocionar, durant un dia, durant un cap de setmana, però i la resta de dies de l’any, què?

·       Aquests actes, ens comprometen a no repetir la història, ni a caure en els mateixos errors?

·       Les víctimes mereixen un record, el nostre record, les nostres flors, però també un compromís i una continuïtat en l’educació, en la política, en el dia a dia per no caure en l’oblit..., en som conscients? Unes flors sense un compromís al darrera, segur que és el millor homenatge que els hi podem fer?

·       Dit d’una altra manera, aquests actes, són un record llunyà d’uns fets històrics, o bé ens toquen el cor, ens interpel·len, i ens empenyen a actuar des del present?

·       Després d’Auschwitz, Treblinka, Dachau, Mauthausen... hem après alguna cosa?

·       Els discursos que escoltem aquests dies, són políticament correctes, o bé tenen una base d’autocrítica i de compromís veritable per la recuperació de la memòria? Són uns discursos fidels al jurament dels deportats d’ara fa 75 anys: per a construir un món lliure, i un mai més el nazisme?

·       Tenim els testimonis de deportats i de víctimes que van sobreviure a l’extermini i a l’horror del nazisme, el testimoni dels que van resistir i lluitar contra el feixisme... però tot i així, encara ens fixem amb els botxins, amb les seves maneres de matar i assassinar, amb el morbo de les càmeres de gas, amb els forns crematoris... Volem saber més sobre la crueltat nazi... I les preguntes dels estudiants i dels no estudiants, sovint van per aquí. I es queden aquí. En el final terrible d’unes vides. En la seva mort.

Quanta raó, té Charllotte Delbo, supervivent del Camp de Ravensbrück, en la seva trilogia sobre Auschwitz, quan es queixa que la gent només sap preguntar-li “coses estúpides, com la gana, la por, la mort”.

·       Visitem els camps de trànsit, els de concentració i extermini nazis de diferents països europeus, i aquest any encara més pel seu 75è aniversari, les selfies i les fotos de grup, ben segur que es multiplicaran davant dels crematoris i de les vies de tren. Algunes visites seran en silenci i respectuoses. Però altres, seran visites massificades i ràpides, visites despullades de memòria i d’història, només pel fet de dir: jo hi estat, i m’hi faig una foto!

·       I de les vides de les víctimes, dels seus noms, dels seus somnis i projectes, de les seves famílies... què? I del com vivien abans del nazisme, què en sabem?

·       Sense adornar-nos, amb tanta foto i visites exprés, no estarem reduint l’holocaust en un número de víctimes sense context? No és una manera de deshumanitzar-les, de despersonalitzar-les...? No estarem banalitzant el mateix nazisme?

·       Recentment, a Espanya l’autocensura ens arriba en forma de llei amb frases com “la incitació a l’odi contra els neonazis és un delicte d’odi”. Això vol dir que: a un nazi no li podem dir, ara, nazi? Això no és una manera de blanquejar el nazisme?  

·       I a Polònia, per què acceptem tan a la lleugera que el govern polonès castigui en penes de presó a tota persona, historiadors i guies inclosos, per dir “camps de concentració polonesos” i no pas “camps nazis”? Aquesta manera de treure’s de sobre tota responsabilitat o col·laboracionisme amb els crims comesos pels nazis, no és un triomf del negacionisme històric?

·       Això, no és també una porta oberta, a negar responsabilitats de països més propers a nosaltres, com França, Itàlia, Espanya vers el col·laboracionisme de certes persones i governants, durant la II Guerra Mundial?

·       Cal que entre tots, ens plantegem com d’ara en endavant, hem de viure i visitar aquests llocs memorials. Amb quina actitud? Tot és vàlid? O hi ha d’haver uns límits?

·       El mateix amb els llocs del memorial democràtic de casa nostra de la Guerra Civil que lentament es van recuperant i dignificant, quina actitud hem de tenir quan visitem un refugi aeri de la guerra, unes trinxeres, unes fosses comunes, una ruta de l’exili?

Pensem-hi. Pensem-hi sense pressa. A casa. O trepitjant en silenci aquestes mateixes llambordes que van trepitjar els nostres exiliats, els nostres deportats, els nostres republicans, els nostres resistents antifeixistes... ara fa més de 80 anys.

Joan-Carles Corney - Febrer de 2020